Domesticación: Diferenzas entre revisións

Na Galipedia, a Wikipedia en galego.
Contido eliminado Contido engadido
Breogan2008 (conversa | contribucións)
Breogan2008 (conversa | contribucións)
Liña 112: Liña 112:
També s'utilitza l'[[etologia]] en referència a la domesticació quan es parla dels caràcters comportamentals que permeten o han permès que una espècie fos domesticada; el principal seria el caràcter social d'una espècie. El fet que aquesta espècie visqués en grups jerarquitzats hauria permès al criador exercir un control sobre aquests animals assumint la posició d'element dominant del grup.
També s'utilitza l'[[etologia]] en referència a la domesticació quan es parla dels caràcters comportamentals que permeten o han permès que una espècie fos domesticada; el principal seria el caràcter social d'una espècie. El fet que aquesta espècie visqués en grups jerarquitzats hauria permès al criador exercir un control sobre aquests animals assumint la posició d'element dominant del grup.


=== Aspecte zootècnic ===
=== Aspecto zootécnico ===
{{principal|Cria selectiva}}
{{Artigo principal|Cría selectiva}}
Actualment, els objectius de la domesticació de noves espècies o la millora de les [[raça|races]] ja domesticades concerneixen essencialment la producció. Es tracta de l'adaptació a les condicions de cria, la fecunditat, la velocitat de creixement, i sovint la qualitat de la [[carn]] o d'altres productes com la [[llet]] o la [[llana]].
Actualment, els objectius de la domesticació de noves espècies o la millora de les [[raça|races]] ja domesticades concerneixen essencialment la producció. Es tracta de l'adaptació a les condicions de cria, la fecunditat, la velocitat de creixement, i sovint la qualitat de la [[carn]] o d'altres productes com la [[llet]] o la [[llana]].



Revisión como estaba o 18 de xullo de 2015 ás 23:11

O cordeiro, unha das primeiras especies en ser domesticadas.

A domesticación é a acción ou o efecto de facer doméstico algún ser vivo, é dicir, que viva a carón do ser humano, que se críe na casa. O termo deriva do latín domus, que significa «casa», e domesticus, que ten o mesmo significado que o termo actual. Descrive o paso dende estado salvaxe a estado doméstico dalgúns animais pola acción do home. Este proceso prodúcese por mor dos intereses humanos de obter das especies salvaxes alimento, servizo, compaña, roupa, etc.,e comezou hai arredor de once mil anos.[1]

Unha especie domesticada, animal ou vexetal, é unha especie que desenvolveu unhas características morfolóxicas, fisiolóxicas, ou mesmo comportamentais novas e hereditarias, como resultado dunha interacción prolongada, dun control ou dunha selección á mantenta por parte do ser humano.

A domesticación fai referencia tamén ó estado no cal a reprodución, as curas e a alimentación dos animais, ou o ciclo das plantas son controlados de xeito máis ou menos directo polo ser humano. Na linguaxe corrente, a expresión «animal doméstico» emprégase a cotío no senso de animal de compaña. Este último termo pódese aplicar a un animal individual, mentres que a domesticación concerne unha poboación ou unha especie enteira. Unha acepción ampla da domesticación tende a tratar tódalas formas de interacción regular da especie humana cunha especie animal.

A principal utilidade das plantes e animais domésticos é a produción de alimentos, así como a doutros produtos útiles com a la, o algodón, ou a seda. Malia isto, os motivos da práctica da gandería ou da agricultura non son sempre estritamente utilitarios e inclúen o pracer, a recreación ou prácticas relixiosas. A domesticación ds plantas e dos animais veu da man dos inicios da agricultura e foi un factor esencial no desenvolvemento da civilización. No pasado permitiu a revolución neolítica, mais tamén é un proceso que aínda se mantén até a actualidade.

Carpas koi, variedade ornamental da carpa.

O proceso de domesticación

Datas e lugares de domesticación

Figura en bronce dun bode atopada en Cefisia, probablemente fabricada en Ática no século -V.

As domesticacións esténdense dende o neolítico até a actualidade, agás a do can, que precede en diversos millenios a cría doutras especies e a sedentarización. A Idade Media é un período no que non se coñece ningunha nova aportación na domesticación, mentres que a partir do século XIX prodúcese unha importante medra de novas especies criadas, e nalgúns casos pódese falar de domesticación.

As datas e os lugares das antigas domesticacións foron calculados con procedementos esencialmente arqueolóxicos, e máis polo miúdo, arqueozoolóxicos. Estes métodos consisten en examinar ou revisar os resultados das escavacións con ocupación humana prehistórica. Os restos animais son datados segundo os métodos arqueolóxicos:

  • Determínase a especie á cal pertencen;
  • Considérase igualmente a idade á cal morreu, así como o tipo de animal (posiblemente domesticado), que representan;
  • Baséase noutros indicios com os rastros observables de sacrificios e matanzas.

Trátase de determinar a presenza ou non de animais salvaxes ou de cría, e máis globalmente a natureza das súas relacións cos humanos. Deste xeito, o esqueleto dun gato que atopado a carón dunha tumba humana indica que se trataba probablemente dun animal de compaña.[2] Unha certa homoxeneidade na idade dos animais atopados indica a existencia dunha gandería na que se mataban os animais á idade óptima.

As novas técnicas, e en particular o estudo do ADN mitocondrial, permeten revisar as datas de domesticacióm, así com a árbore xenealóxica das especies domésticas actuais, polo que estes coñecementos continúan evolucionando. A liñaxe do can, en particular, teríase separado da do lobo hai entre 150 000 e 100 000 anos. É posible que o devanceiro do can se asociase con grupos humanos que seguía para obter restos de comida, tendo un papel de alerta, ou mesmo de axuda na caza. A data de domesticación que dan as fontes arqueolóxicas correspondería entón cun intre no que a relación se fixo máis estreita e existía un control máis grande do home sobre o animal, hai uns 17 000 anos.[3]

Bestiario no Antigo Exipto, contra o -1400.

O proceso de domesticación e a difusión das especies e técnicas de gandería esténdense sobre longos períodos de tempo e non están ben determinados. Por diversas especies recoñécense diversos centros de domesticación diferentes. Isto non exclúe os cruzamentos que se fixeron posteriormente, e semella inútil tentar determinar o devanceiro salvaxe de cada raza dunha especie doméstica.

Despois da do can, o primeiro escenario no que es produciu a domesticación foi no Oriente Próximo, en particular na parte que chamada Crecente Fértil. Tamén destaca Asia oriental, a conca do Mediterráneo e América do Sur. Algunhas rexións do mundo non coñeceron ningunha domesticación de especies locais até épocas moi recentes, como é o caso de Australia ou o sur de África.

Nalgunhas áreas, a domesticación produciuse de xeito independente, por evolución cultural dos grupos humanos locais e por adaptación de especies silvestres locais. Noutras, a domesticación foi influída (pola domesticación de especies locais a partir do conñecemento doutras áreas) ou importada (por pasar o cultivo e a gandería de especies xa domesticadas a outras áreas).[4] Hai 5 áreas nas que existen probas concluíntes de domesticación independente, 4 máis nas que hai indicios e 3 máis onde se produciu a domesticación despois de recibir influencia foránea. A táboa seguinte amosa estes territorios e algúns exemplos de especies domesticadas.[5]

Zonas de domesticación de especies locais producida de xeito independente ou por influencia foránea
Zona Especies domesticadas 1ª data comprobada de domesticación
Plantas Animais
Zonas de domesticación local independente
Sueste de Asia (Crecente fértil) trigo, chícharo, oliva ovella, cabra -8500
China (concas do río amarelo e do río Yangstsé) arroz e millo porco, eiruga de seda antes do -7500
Mesoamérica (centro e sur do México actual) millo, feixón, caiota, pataca, mandioca pavo bravo antes do -3500
Os Andes e a Amazonia pataca, mandioca llama, coello das indias antes de -3500
Leste dos actuais Estados Unidos xirasol, quinoa ningún animal local domesticado antes de -2500
Zonas de posible domesticación local independente
Sahel africano sorgo, arroz africano galiña de Guinea antes do -5000
África Occidental de clima tropical ñame, palma de aceite ningún animal local domesticado antes do -3000
Etiopía café, tef ningún animal local domesticado ? descoñécese a datación
Nova Guinea Cana de azucre, banana] ningún animal local domesticado ? posiblemente -7500
Zonas de domesticación local despois da chegada de cultivos procedentes doutras zonas
Europa Occidental durmideira, avea común ningún animal local domesticado entre o -6000 e -3500
Val do Indo sésamo, berenxena cebú -7000
Exipto sicómoro, xunca doce burro, gato -6000

Fonte: Diamond, Jared (2011). Armas, gérmenes y acero (en castelán) (2a ed. ed.). Barcelona: DeBolsillo. p. 115. ISBN 978-84-8346-326-0. 

O número de especies domésticas dispoñibles aumentou drasticamente a partir do século XVI en ámbolos costados do Atlántico, co que se chamou intercambio colombino. O continente americano tiña con anterioridade cinco especies de animais domésticas, das cales só o can era coñecido no mundo antigo. Os cabalos e bois chegaron a América a través deste intercambio, mentres que un gran número de plantas domésticas americanas foron introducidas en Europa, Asia e África.

Proceso de domesticación

Téñense proposto diversas situacións iniciais que conducirían á domesticación de animais. A tradició de adoptar crías de animais é un fenémeno que explica a orixe da domesticación, e dende esta maneira é doado obter animais que se familiarizaron dende pequenos cos humanos. Porén, é preciso lembrar que o proceso de domesticación implica a cría de liñaxes de animais durante moitas xeracións, que non é o que pasaría se se capturasen sempre novos animais salvaxes. Por outra banda, esta práctica, que aínda existe na actualidade, é característica dos pobos cazadores-recolectores, que precisamente non teñen animais domésticos. Por este motivo, estes aprovisionamentos estarían integrados nunha cultura baseada na caza e non na gandería, e existiría unha oposición entre sociedades «de aprovisionamento» e sociedades «de domesticación».[6][7] Este sistema non semella poder ser considerado un xeito de domesticación. Ademais, mentres que o factor cultural é probablemente esencial para explicar a domesticación (ou a non-domesticación) dunha especie, o sistema económico e cultural dunha sociedade non é fixo. A meirande parte das sociedades baseadas na caza crían cans, polo que este sistema tería sido un elemento chave da domesticación.[8]

É posible que a domesticación pasase por unha fase de mutualismo entre animais e seres humanos, é dicir, un achegamento e unha axuda mutua. De feito, esta relación obsérvase aínda hoxe no can paria, e crese que foi unha etapa da domesticación do porco.

Diversas especies foron obxecto dunha tradición de caza que posteriormente evolucionaron cara un control das poboacións, e unha xestió de poboación salvaxe razonable. Esta caza podería terse convertido en selectiva, escollendo, por exemplo, os animais meirandes e os machos con proporcións máis grandes, e conducindo cara un tipo de gandería extensiva, máis intensificada. Todos estes estadios practícanse actualmente cos renos en diferentes rexións. Este proceso semella ter afectado a diferentes especies, entre as cales destacan as cabras, as ovellas, e pequenos camélidos como as llamas.[8]

Finalment, la ramaderia podria haver començat simplement amb animals capturats i després criats en estricta captivitat. Aquest és el cas de la majoria de domesticacions recents o contemporànies. És en aquesta situació que el control i la selecció poden ser més forts, fent possible una transformació més ràpida de les espècies seleccionades. El guió de domesticació d'una espècie podria haver correspost a un d'aquests esquemes o haver-ne estat una combinació simultània o successiva.

En el cas del conill, les etapes de la domesticació foren l'establiment de vedats tancats a l'edat mitjana, que constituïen una mena de reserva de caça. En alguns d'aquests conillars es practicà una selecció, permesa per la captura dels animals vius gràcies a les fures. Aquesta selecció conduí a l'aparició de les primeres varietats de conill durant el segle XVI, que es distingien pel seu color i la seva mida.[9] La ramaderia s'intensificà i la forta selecció portà a una gran variabilitat de races domèstiques. El comportament del conill de ramaderia evolucionà probablement de manera conjunta, a conseqüència d'una selecció d'animals menys feréstecs, havent pogut ser una selecció tant intencional com indirecta; els animals més difícils de recapturar no podien ser donats a nous criadors.

Les pràctiques de cria i de selecció que es poden observar al llarg de la història poden donar una idea de com s'ha desenvolupat el procés de domesticació. Són pràctiques molt variades, igual que ho són els coneixements i representacions que tenien els criadors dels mecanismes de l'herència i de la influència que podien exercir sobre una població animal. Alguns d'ells feien una selecció metòdica al si d'un ramat, mentre que d'altres no concebien la influència que podia tenir l'elecció dels reproductors en els seus productes, dins d'una espècie o varietat. Tanmateix, aquests criadors podien veure l'interès d'adquirir un nou llinatge o efectuar encreuaments amb animals d'origen diferent i participar així en la seva difusió.

D'altra banda, la selecció exercida pels criadors està lluny de mantenir sempre la mateixa direcció, un tipus de pràctica aplicada a diverses espècies i en diferents èpoques que consisteix, per exemple, a sacrificar els animals de creixement més gran o més ràpid, i deixar que els altres completin el seu creixement. Aquesta pràctica, que té probablement un efecte de contraselecció, ha estat denunciada com a tal pels observadors, per exemple en el cas dels xais, o en la piscicultura d'estanys, en què la pràctica del «fons de pesca» consisteix a repoblar un estany després de la seva pesca per buidat, retornant-hi els peixos més petits. Així, tot i que la carpa té una llarga tradició de cria a França, el rendiment de la cria d'aquest peix era mediocre. S'hi introduïren llinatges de creixement molt més ràpid provinents d'Europa central a finals del segle XIX, amb els quals es practicava la cria selectiva. Entre la diversitat de les pràctiques, destaca així la que constituïa en fer que una femella fos muntada per congèneres salvatges per les qualitats reals o suposades que això procurava als productes d'aquests encreuaments (gos-llop, porc-senglar, a Europa). Tot i que això sembla oposar-se al procés de domesticació, aquestes hibridacions haurien pogut contribuir a combinar els caràcters domèstics (especialment els comportamentals) d'una espècie amb els d'una subespècie local salvatge ben adaptada al seu medi. Aquest fou probablement el cas de les races de gossos nòrdics.

La domesticació d'una espècie és el fruit d'una història múltiple que resulta difícil de reconstruir. Els factors importants són la predisposició de cada espècie, les pràctiques dels criadors o protocriadors en períodes llargs que efectuen una selecció conscient o no, i els intercanvis d'animals que permeten que els llinatges més domesticats es difonguin.

Aspecto biolóxico

Vacas da raza hereford, seleccionada para a produción de carne.

El procés de domesticació comença quan un nombre limitat d'animals són aïllats d'altres individus de l'espècie salvatge. Aquesta població pot experimentar un fenomen de microevolució, tot adaptant-se a les condicions de la ramaderia i a causa de la selecció humana.[10] Aquesta evolució està marcada per l'aparició de trets domèstics, és a dir, dels nous caràcters considerats com a mutacions genètiques conservades, o fins i tot seleccionades, mentre que els al·lels que els porten haurien continuat sent rars o haurien estat eliminats per la selecció natural a l'estat salvatge.

Es tracta de caràcters morfològics, com per exemple una mida més gran o més petita que la de l'espècie salvatge, coloracions noves, el pèl llarg, arrissat o també la cua enrotllada. També són caràcters fisiològics, com l'augment de la fecunditat o la precocitat del creixement. S'observa també la pèrdua de caràcters morfològics com les banyes en algunes races de xai, o d'aptituds com una disminució de la mobilitat, de la velocitat de carrera o de l'aptitud pel vol, així com la pèrdua d'aptituds comportamentals. Això fonamenta una interpretació de la domesticació com una alteració del genotip, cosa que és indiscutible en el cas de l'albinisme. Buffon descrigué la domesticació com una degeneració.[11] La variabilitat morfològica és important en certes espècies, i molt menys en altres com el camell bactrià. També s'interpreten les transformacions de la domesticació amb el concepte de neotènia, segons el qual els caràcters morfològics (com les orelles que pengen) o conductistes (com l'afecte), originalment propis dels estadis juvenils, es perllonguen fins a l'estat adult.

Com que les primeres espècies domesticades han estat criades des de fa alguns mil·lennis, existeix un debat sobre si aquest és realment indispensable. Experiments específics[12] i les domesticacions més recents demostren que, amb una selecció intensa, les transformacions típiques de la domesticació poden aparèixer relativament ràpidament, en un interval d'una o algunes desenes de generacions.

Des d'un punt de vista ecològic, algunes espècies són criades en estat domèstic en un medi idèntic o molt similar al dels seus avantpassats salvatges, com ara el camell o el ren. En canvi, cal remarcar que el nombre relativament baix d'espècies domèstiques és compensat per la seva distribució, sovint molt àmplia, en medis i en climes variats i molt diferents dels del lloc d'origen de l'espècie. La gallina, originària de regions tropicals, és criada fins al cercle polar àrtic, i el porc, originari de regions temperades, és criat fins i tot en climes equatorials, on és preferit a altres espècies de suids originàries d'aquests climes però no domesticades. La dieta de les espècies domèstiques pot variar molt a causa de l'accés als recursos naturals d'un nou medi, i, evidentment, a l'alimentació artificial, en la qual els cereals cultivats són primordials, fins i tot pel gos. Resulta difícil determinar en quina mesura aquests canvis de clima i de dieta foren acompanyats per una adaptació fisiològica hereditària vers una eventual tolerància dels animals domèstics a aquestes variacions. Des d'una òptica diferent, determinats autors han estimat que les espècies domèstiques foren seleccionades entre les que estaven menys especialitzades des d'un punt de vista alimentari i ecològic[13] (espècies eurioques). Els desplaçaments i introduccions per part de l'ésser humà d'espècies domèstiques a llocs on no eren presents ha tingut conseqüències importants sobre l'equilibri ecològic des del neolític,[14] car poden convertir-se en espècies invasores i provocar la desaparició d'espècies autòctones.

Aspecto comportamental

Un can fox terrier coa súa dona.

La domesticació no és només una modificació dels caràcters físics d'una espècie, sinó també del seu comportament. Aquesta evolució consisteix en primer lloc en un caràcter menys feréstec, una tolerància o fins i tot una familiaritat més marcada envers els humans, i l'atenuació dels comportaments potencialment perillosos vers l'home. També és una adaptació a les condicions de cria, i per tant als grups importants i la promiscuïtat, que poden ser mal tolerats pels congèneres salvatges.

L'etòleg Konrad Lorenz descrigué notablement la domesticació com un empobriment dels comportaments socials especialitzats en favor de la hipertròfia de les necessitats bàsiques, com la reproducció i l'alimentació.[15] En efecte, el comportament social en general sembla més variat en els animals salvatges que en els seus congèneres domesticats.[16]

En el cas del gos, l'evolució comportamental sembla molt més radical i no es pot reduir a la pèrdua del caràcter feréstec o salvatge. La capacitat dels cadells d'interpretar els signes de comunicació humans sembla doncs superior a la dels llops i els altres primats.[17] Tot i que en part poden ser el resultat d'una educació o un ensinistrament, l'afecció que té un gos envers el seu mestre i la tendència a obeir-lo són caràcters innats sorgits de la domesticació.

També s'utilitza l'etologia en referència a la domesticació quan es parla dels caràcters comportamentals que permeten o han permès que una espècie fos domesticada; el principal seria el caràcter social d'una espècie. El fet que aquesta espècie visqués en grups jerarquitzats hauria permès al criador exercir un control sobre aquests animals assumint la posició d'element dominant del grup.

Aspecto zootécnico

Artigo principal: Cría selectiva.

Actualment, els objectius de la domesticació de noves espècies o la millora de les races ja domesticades concerneixen essencialment la producció. Es tracta de l'adaptació a les condicions de cria, la fecunditat, la velocitat de creixement, i sovint la qualitat de la carn o d'altres productes com la llet o la llana.

Els registres més antics descoberts que recullen llistes de llinatges, mostrant una formalització de la selecció dels animals, daten del segle XVI aC i estan escrits en llengua hitita. La selecció moderna de les espècies de bestiar recorre a eines notablement estadístiques aplicades als coneixements genètics. Requereix una avaluació tan objectiva com sigui possible dels subjectes i una organització rigorosa dels programes de cria, per tal d'obtenir una millora del rendiment dels llinatges en funció d'objectius determinats. Aquestes seleccions són implementades per organitzacions especialitzades.

La selecció sobre la base de criteris estrictes de rendiment és criticada pels inconvenients que comporta, com per exemple la fragilitat dels subjectes,[18] o per l'amenaça que representa per la biodiversitat de les races domèstiques, imposant un nombre reduït de llinatges. Com a resposta, es tendeix a integrar criteris de selecció més amplis, com ara la facilitat de part, a més del rendiment lleter o el creixement, en els bovins. Aquesta selecció també pot intentar respondre a necessitats molt precises, com, en el porc, una reducció dels elements més contaminants dels excrements dels animals, que representen un problema en sitacions de cria intensiva.[19] D'altra banda, les varietats poc seleccionades (anomenades «rústiques») són reconegudes no solament com a recursos genètics potencials, sinó també per la seva adaptació a determinats modes o sistemes de cria intensiva. El CNRS francès calculà el 2005 que el 50% de les races d'ocells domèstics es troben en via d'extinció.[20] Així doncs, la selecció dels animals està relacionada amb uns objectius i un tipus de cria determinats. A més, si les organitzacions especialitzades s'encarreguen de la selecció, això pot reduir l'autonomia dels productors i deixar-los en una situació de dependència envers aquestes organitzacions, especialment pel que fa al tipus de producció.

Malgrat aquests límits, la selecció actual té una gran eficàcia. El progrés genètic obtingut pot ser significatiu sobre un període d'uns anys, cosa que demostra que la transformació de les espècies domèstiques no està ni de bon tros acabada. Els esforços també es concentren en les noves espècies criades, especialment peixos.

Aspecte cultural

La domesticació també és un fenomen cultural pel fet que als seus inicis implicà un canvi radical de la relació de l'home amb la natura i amb les espècies concernides. Aparentment, els sistemes culturals humans i la seva evolució són el primer factor que determinà la domesticació o no domesticació de les espècies.

Notas

  1. "domesticació". L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. 
  2. Un chat apprivoisé à Chypre, plus de 7000 ans avant J.C., Comunicat del CNRS, Abril del 2004. Article original: J.-D. Vigne, J. Guilaine, K. Debue, L. Haye i P. Gérard, Early taming of the cat in Cyprus, Science, 9 de abril de 2004.
  3. BBC NEWS|Science/Nature|Origin of dogs traced
  4. Diamond, Jared (2011). Armas, gérmenes y acero (en castelán) (2a ed. ed.). Barcelona: DeBolsillo. pp. 112–113. ISBN 978-84-8346-326-0. 
  5. Diamond, Jared (2011). Armas, gérmenes y acero (en castelán) (2a ed. ed.). Barcelona: DeBolsillo. pp. 113–115. ISBN 978-84-8346-326-0. 
  6. J. F. Downs, Domestication: an examination of the Changing Social Relationship Between Man and Animals, 1960, citado por J.-P. Digard.
  7. Philippe Descola, Pourquoi les Indiens d'Amazonie n'ont-ils pas domestiqué le Pécari ? en De la préhistoire aux missiles balistiques B. Latour i P. Lemonnier (dir), París, 1994, La Découverte: 329-344
  8. 8,0 8,1 Jean-Pierre Digard, L'homme et les animaux domestiques: Anthropologie d'une passion, 1990.
  9. Van Damme, Dirk; Ervynck, Anton: Furets et lapins médiévaux au château de Laarne (Flandres orientales, Belgique). Contribution à l'histoire d'un prédateur et de sa proie, Université de Liège, 1991, ISSN 077724913. citat a Promethee.philo.
  10. Achilles Gautier, Domestication animale et animaux domestiques prétendument oubliés, Université de Liège, 1991, ISSN 077724913, citat a Promethee.philo.
  11. Patricia Pellegrini, De l'idée de race animale et de son évolution dans le milieu de l'élevage, Ruralia, maig del 1999 (Versió en línia).
  12. Un experiment dut a terme a Rússia al llarg de cinquanta anys consistí a seleccionar guineus segons criters comportamentals. Tendeix a mostrar la possibilitat d'una evolució ràpida vers la domesticació, així com la relació entre els caràcters comportamentals i els fenotípics. « Early canid domestication : the farm fox experiment », American Scientist, Vol. 87 No. 2 (març/abril 1999) Article de Lyudmila N. Trut, Ph.D. (Document en línia), (en anglès)O modelo {{PDF}} debe ter un argumento. PDF.
  13. Jean-Sébastien Pierre Éthologie et domestication, 2005, Universitat de Rennes 1, classe, 34 p, pàgina 20O modelo {{PDF}} debe ter un argumento. PDF.
  14. Vigne J.-D., 1994. « Les transferts anciens de mammifères en Europe occidentale : histoires, mécanismes et implications dans les sciences de l’homme et les sciences de la vie », A : Des animaux introduïts par l’homme dans la faune de l’Europe (L. Bodson, editor). Colloque d’histoire des connaissances zoologiques, 5, Université de Liège, B : 15-38.
  15. Autobiografia de Konrad Lorenz, publicada a Les Prix Nobel en 1973, editor Wilhelm Odelberg, Nobel Foundation, Estocolm, 1974 (Versió en línia). (en anglès)
  16. Domestication et comportement de Jacques Goldberg, Bulletin de la Société zoologique de France, 2003, vol. 128, no. 4, pàg. 89
  17. Mind of a dog, New Scientist magazine, 26 febrer 2000 (en anglès).
  18. Modelo:Ref-web
  19. Modelo:Ref-web
  20. Modelo:Ref-web

Véxase tamén

Ligazóns externas